L'Anglès actual naixeria com a conseqüència de la colonització dels monjos benedictins de Sant Medir (més tard establerts a Amer), que al segle IX havien rebut la concessió de colonització del rei franc Lluís el Piadós. La documentació més antiga que parla d’Anglès és també d’aquest segle IX. En aquell moment, el nucli original de la població cal situar-lo a la saguera de Santa Maria de Sales, embrió de l’actual vila de la Cellera (d’aquí ve en nom de la població). S’anomenava sagrera a l’àrea sacralitzada situada entorn d’una església, on tota violència comesa era considerada un sacrilegi pel qual s’havia de respondre davant un tribunal episcopal.
L’augment de població, la creació d’un incipient mercat i les necessitats de defensa portaren a la construcció d’un castell termenat (a més de la defensa del territori també esdevenia centre polític i administratiu de la zona). No serà fins el 1242 que trobarem esmentada la primera notícia del Castell d’Anglès, quan s’hi fa referència en el testament del vescomte Guerau V de Cabrera.
Fins el 1788 el municipi va estar format per la vila filla de l’antic castell termenat dels Cabrera, la sagrera de Santa Maria de Sales (a la Cellera), les possessions de Plantadís (avui del Pasteral), Sant Amanç i Trullàs (actualment dins el terme de Bescanó).
El castell d’Anglès apareix esmentat per primer cop en el testament de Guerau V de Cabrera (1242), que deixà en herència el vescomtat de Cabrera al seu fill Guerau VI, mentre que crea per a un altre fill, Ramon, un petit patrimoni format pels castells d’Anglès i Brunyola. La manca de descendència de Marquesa, la filla de Guerau VI, farà que el vescomtat de Cabrera sigui heretat per un fill de Ramon, Bernat I de Cabrera. El nucli antic d’Anglès es configurarà, doncs, al voltant d’aquesta antiga possessió dels Cabrera.
Amb el pas del temps, les construccions dins i fora del clos emmurallat augmenten aprofitant els materials i les estructures (contraforts, parets mestres, etc.) facilitats pel mateix mur. Cal tenir present la dificultat que suposa l’extracció i transport de material de construcció. De fet, l’estructura urbana de la vila actual recorda l’Anglès dels segles XIV i XV, típica de la baixa edat mitjana. Aquesta, per tant, queda recolzada sobre els dos eixos principals que corren paral·lels al traçat del mur, el carrer Major (també anomenat carrer d’Amont) i la plaça de la Vila. Com moltes poblacions medievals de Catalunya, en aquella època els carrers de la vila eren encara més estrets que ara, i és que el creixement successiu de la població comportava l’amuntegament progressiu de les cases, amb l’objectiu de mantenir-se dins de la seguretat que garantia el recinte emmurallat.
Al segle XVI ja estaven formats perfectament el carrer d’Avall, el Major i el barri del castell; i fora muralla hi quedaven la capella del castell o de Sant Miquel (construïda damunt d’un baluard), el barri de Santa Magdalena (constituït bàsicament per l’hospital dels pobres i la capella) i el molí del castell (d’en Ciscot).
No serà fins el segle XVII que el creixement poblacional provocarà l’expansió urbana fora muralles, que des de llavors quedarà més o menys invariable fins el segle XIX.
El segle XIX marca un punt d’inflexió en la història urbanística d’Anglès, doncs és en aquesta època que la zona de la plana creix espectacularment; i com a conseqüència naixerà la dicotomia poble vell/nou, que encara avui és present.
Al barri antic s’hi poden veure també algunes edificacions modernistes del segle XIX. En aquests casos, hi ha una composició clara en eixos a proporció amb l’amplada de la parcel·la. Finestres grans i balcons emmarcats amb pedra (o amb un gruix de morter que sobresurt uns 2 cm.) i balconades i baranes. A vegades, ús de ceràmica com a decoració. A més de Can Cendra, cal destacar també Can Peix.
Un bellíssim exemple d’aquesta arquitectura del segle XIX és la casa de Can Cendra, restaurada pel reconegut arquitecte noucentista gironí Rafel Masó. El personatge que va fer reconstruir la casa fou Tomàs Cendra, que vers el 1880 havia estat administrador de les mines del Sant Pare. La família Cendra, grans propietaris i hisendats, procedien d’Estanyol i arriben a Anglès al segle XVIII. Al costat d’aquesta casa hi podem observar la masoveria de Can Cendra (carrer d’Avall, nº 27-29), molt més antiga que la modernista i amb diversitat d’estils. Sota l’arcada hi queda una porta que comunica amb el pati i els jardins de Can Cendra. Curiosament, l’hisendat havia de permetre el pas per la seva propietat, ja que hi havia un antic camí “missader” per anar a Sant Pere Sestronques.
