Llegendes

LLEGENDES DE LA VALL D’ANGLÈS

El nom d’Anglès

La tradició oral, amb més afany glorificador que rigor històric, conta que a les darreries del segle VIII, l’Emperador Carlemany es trobava per les nostres contrades en plena guerra amb els sarraïns i, vet aquí, que en arribar al cim de la muntanya de Puig de Frou, davant la gran bellesa que es mostrava als seus peus exclamà: “Quina Vall tan bonica, sembla la Vall dels Àngels”. D’aquesta gesta se’n fa ressó el text esculpit en pedra a la façana de Can Camps, al carrer d’Avall (antiga casa del governador). El cert, però, és que l’any 778 només una part de l’exèrcit de Carlemany passà per les nostres terres en direcció a les de l’Ebre; la resta només és fer volar la imaginació col·lectiva.

Tanmateix, amb un mica més de rigor històric, Joan Coromines cita l’origen de la nostra població en la seva gran obra Onomasticon Cataloniae: “(…) Vallis Anglensis (…) En un mot hi ha hagut sempre dos pobles més o menys importants en aquesta vall, amb dues esglésies, i sembla, adhuc, quatre. Era, doncs, ben bé la VALL DE ECLESIIS, la vall de les Esglésies (…)”.

Haurà de passar gairebé un segle per trobar-nos amb la derivació actual com a Anglès. Així en ho assenyala Villanueva a la seva obra sobre les esglésies de Catalunya, quan esmenta un document de l’any 949 que assenyala: “valle que dicitur Anglès”.

A Anglès, el diable hi és”

Diu la tradició que en una ocasió, per la diada de Sant Antoni, no es trobaven músics per a la festa. Al final algú va dir, “Jo trobaré una cobla encara que siguin de dimonis”. Tot just havia marxat que va trobar un desconegut amb qui tot xerrant va tancar tractes tot proporcionant-li la preuada cobla. En ser el dia de la festivitat, tot i que la cobla va arribar tard a la missa, va ser a temps de tocar les sardanes, però en demanar-los que toquessin el Contrapàs de la Passió, els músics s’hi van negar en rodó. Llavors els músics van marxar corrent, menys un que “va quedar enganxat per la cua, i encara hi deu ésser”; per això, hom diu: “A Anglès, el diable hi és”.

Les bruixes del Castell d’Anglès

Recollit a l’obra del nostre costumista en Joan Amades en ha arribar que a l’antigor el castell d’Anglès era centre de reunió de totes les bruixes de la rodalia que hi anaven damunt la seva escombra.

El cert, però, és que de bruixes n’hi havia de tota mena i condició. A mitjanit sortien de casa sense fer fressa, quan tothom ja dormia. Si eren casades, posaven un tió en el seu lloc del llit marital per despistar el marit si aquest es despertava. Si tenien mainada, escopien tres vegades a terra i les escopinyes responien per elles si els petits les cridaven. Abans de fer-se l’untet per poder volar posaven dues calderes al foc, una de brou per refer-se amb una bona escudella a la tornada, i una altra que fei bullir les herbes i bèsties emmetzinades que servien oer llur malifetes.

A d’alt de tot del castell dels Cabrera, del que avui ben poca cosa en resta, hi tenien eñ seu cau de reunió. Allí feien un ball rodó. Si el propòsit era desencadenar una pedregada, totes les bruixes orinaven dins d’un sot i, quan era ple, el picaven amb una vara de freixe i amb nou nusos; i tot seguit sortia una boira que feia un núvol de pedregada. El pagesos, enrabiats, les esperaven i les apalissaven amb els mànecs de les eines del camp i a cada cop els trencaven un os.

Roca del Castell

A l’antigor, al peu de la roca del castell d’Anglès, hi trancorria plàcidament el llit del riu Ter. Diu la tradició que en aquells temps llunyans comparegué a la Vall d’Anglès, un foraster ben plantat i misteriós. Ningú no sabia d’on era, no com es deia, ni què hi venia a fer. A la matinada, quan la claror del sol naixent tornava la vida de cada dia amb el desvetllament de la plana i a les muntanyes veïnes tot just es començava a albirar el nou dia, el misteriós foraster s’estava assegut a la roca del castell, d’on gairebé no s’allunyava fins que les ombres del crepuscle estenien llur mantell negre damunt la vall mig adormida. Tothom es preguntava que hi feia durant tantes hores palplantat damunt la roca. Fins i tot algún veí saberut, va dir que el foraster es passava tot el dia mirant el peix del riu Ter. I d’aquí vingué l’inici del cognom de Miralpeix, ben conegut de tothom i que ha donat nom a una de les nissagues més importants en la història de la nostra població.

La campana de les ànimes

Prop de l’antic castell hi havia una de les cases pairals amb més tradició de la vall, que guarda amb gran estima i veneració una vella campana centenària. Conta la tradició que l’hereu de la casa sortia cada vesprada de la plaça de la Vila amb la campana al braç i recitant un Parenostre en sefrugi de les ànimes dels difunts i un altre demanant a Sant Roc i a Sant Sebastià que els guardessin de la fam, la guerra i la pesta. Els veïns acompanyaven el res des del llindar de les seves cases. Tot seguit començava a fer dringar la campana amunt i avall, ganing-ganang. En el seu recorregut s’aturava en diferents indrets del barri antic per fer un nova resada.

La profecia deia que el dia que es deixés de tocar la “Campana de les Ánimes”, aquell vell llinatge s’extinguiria, i vet així que así va ser. Durant la darrera carlinada l’hereu de la casa en sortir com cada vespre, fou aturat i atonyinat per uns soldats que se’n mofaven de la tradició. Seria la darrera vegada que sortiria la Campana de les Ànimes.

El molí de Cuc

La història del Molí de Cuc va lligada al vell casalot bastit pel patrici Cuc, que posseïa el títol de Familiar del Sant Ofici, i era titular de capella i sepultura pròpia a l’església parroquial de Sant Miquel. La llegenda que ens ha arribat fins als nostres dies ens diu que el moliner de Cuc, no sabem si fruit del remordiment, s’anà a confesar. Mentre anava descabdellant les seves faltes, deixà anar amb veu petita que a l’hora de tornar tot el blat que li duien a moldre al molí, en abocar el sac a la tramuja, sempre li’n quedava una mica al cul de sac i, és clar, així d’unça en unça anave fent racó.

El rector no es va poder estar de reprendre’l durament, i com que el moliner respostejà que no se’n sabia estar, que els dits se li aturaven i no hi havia manera de fer baixar mai tot el sac, heus aquí que el senyor rector per posar-hi solució li donà un santcrist perquè presidís l’estança del Molí; així, en veure-la cada dia, evitaria l’ànsia de rapninyar el blat dels altres. Els primers dies el moliner tot li anava com oli en un llum, però ben aviat va començar a veure’s abocat a la ruïna. Un bon dia, abans de començar la jornada, s’encarà amb el santcrist i li etzibà:

Mira noi, tu i jo hem de parlar seriosament, ja que d’ençà que segueixo els teus consells, la cosa va per mals averanys i si hem de seguir així un dels dos haurà de tocar el pirandó, perquè ni el pap podrem omplir. I, com que jo sóc l’estadà més antic, et toca a tu tocar el dos.

Així és que dit i fet, el moliner agafà el santcrist i a la intempèrie el deixà. Des d’alehores tornà a trampejar tal i com ho havia fet sempre i el blat tornà a enganxar-se al cul del sac com tostemps. I és que pots canvia de moliner, però no pas de lladre.

La Font del Canyo

El passeig del Canyo és un dels indrets més bells i preuats de la nostra població, mercès l’ordenació que en féu als anys quaranta l’arquitecte municipla Joaquim M. Masramon. Tot i que avui el coneixem de forma enjardinada, no sempre ha estat així. La placidesa que s’hi respira contrasta amb les malastrugances que en l’antigor hi ocorregueren.

Segons la tradició, en aquells verals hi havia hagut una masia de les més importants de la contrada. Les terres de conreu amb què contava eren molt fèrtils, ja que l’aigua no els mancava gràcies a la font que hi havia vora la casa gran. Als seus estadants se’ls coneixia per la seva supèrbia i gasiveria, no en va eren uns dels pagesos més rics de la comarca, i havien tingut una llarga descendència. Al mercat d’Amer tenien fama d’ésser dels que volen “sac i peres”.

Però, vet aquí que un bon dia un diable disfressat de rodamon s’atansà a la casa i els demanà si podien fer-li caritat. La mestressa l’endegà escales avall. El rodamon demanà de poder beure de la font, però, amb la nova negativa de la mestressa, que li replicà que l’aigua la necessitaven (tot i el doll que en baixava), llançà una maledicció que féu que de cop i volta la font s’assequés.

Les terres es tornaren ermes i l’opulència de la casa va començar a decaure fins desaparèixer. Va ser llavors quan la font va tornar a rajar i, fins i tot, calgué fer dos brolls més a causa de la intensitat amb què sortia l’aigua. D’altra banda, en les terres circumdants tornà a crèixer una abundosa i exuberant vegetació. Però encara avui dia sembla que la maledicció duri, ja que l’aigua dels tres dolls continua no sent potable.

La núvia de Can Biel

Can Biel és un dels masos fortificats més antics i ressaltats de la nostra població. Malgrat l’opulència que destil·la, la casa sempre ha estat envoltada de melangia. Resulta que un hereu de la casa havia de celebrar esposalles amb una rica pubilla de la contrada. Al convit de noces, no hi faltaren ni el rector, ni els pabordes, ni el domer, ni propietari que s’ho valgués. Tots els hisendats de la contrada hi eren representats i fins hi havia algun canonge.

Després del gran xeflis vingué el torn de les ballades i els entreteniments. S’escollí el jugar a fet i amagar. Tothom tenia delit d’atrapar la núvia; ella, però, esmerçà gran interès a amagar-se no fos cas que la trobés algú. Silenciosament s’enfilà escales amunt fins a la torrassa del mas tot amagant-se dins un vella caixa de núvia que hi va trobar, amb tan mala fortuna que la caixa quedà travada i segellada.

Amb la cessió dels actes de bandolerisme, la torrassa havia caigut en desús i ara ningú no hi pujava mai. Així és que a baix tothom estava enfeinat cercant la núvia per tots els racons i forants de la casa, sense trobar-la. Finalment, vençuts els ànims, els convidats van demanar a la núvia, tot cridant plegats, que podia sortir del seu amagatall. Transcorreguda una estona i veient que la núvia no donava senyals de vida, les cares d’alegria es convertires en tristesa. En acabar la vetllada, els convidats se’n tornaren a casa i el poble nuvi amb la pena es quedà. Pels pobles veïns, uns parlaven de si la pobre núvia en la foscor de la nit havia caigut al Ter i el corrent se l’havia emportada. Altres deien que la desaparició havia estat obra dels homes d’en Ramon Felip, que anys abans ja n’havien fet de les seves per la zona.

Passats els anys, l’atzar féu que un bon dia una pubilla dels mas obrís la caixa de núvia que havia a la torrassa, trobant-se amb un munt d’ossos envoltants d’un bonic vestit de núvia i les joies del maridatge.

Sant Pere Sestronques, Sant Amanç i Santa Bàrbara

Diu la rondalla que es varen trobar fent camí tres sants: Sant Pere, Sant Amanç i Santa Bàrbara. Arribant prop de Sant Martí Sapresa, Sant Pere s’estroncà i decidí reposar del cop. Com que venia de marina i no estava acostumat a caminar per les muntanyes, veient el camí costerut que s’acostava, va animar a seguir els seus companys de camí mentre ell es refeia de la patacada. Finalment decidí d’establir-se en aquell mateix indret i fou aixó com fundà l’església de Sant Pere Sestronques.

Decidits a continuar el camí, Sant Amanç i Santa Bàrbara començaren a enfilar la muntanya, però a la primera de canvi Sant Amanç mostrà grans dosis de cansament i dolor a la carcanada. Per això decidí fer una aturada en el camí, concretament en un petit pujol on bastí una petita cabana. Aquesta, acabaria donant recés espiritual als masos de la contrada fins que aquests varen contribuir amb mans i sous a la construcció de la nova església parroquial de Sant Amanç.

Santa Bàrbara, sense defallir per l’abandonament dels seus companys, continuà pel costerut camí. Tal va ser la seva tenacitat que no va parar fins arribar damunt de la carena on, admirada de la magnífica vista que s’hi contemplava, decidí bastir un petit refugi de fusta que més tard es reforçaria amb pedra i esdevindria la casa de l’ermità en bastir el nou temple. Allí visqué molts anys i, ara, només ens recordem d’ella quan plou o trona. Així ho diuen les dites: “Quan Santa Bàrbara porta capell, pluja pel clatell”; “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.

En Miquel de Sant Amanç

Conta la llegenda més culinària de Sant Amanç que, pels volts de les darreries del segle XIV, N’Elionor de Cabrera, senyora del Castell d’Anglès, convidà els seus cortesans a un àpat on no faltaren les millors viandes de la contrada ni el vi novell de la darrera collita de les vinyes del Puig Vell. Entre les viandes hi havia una carn magra preparada cuidadosament per un dels seus cuiners, d’origen pissà, i que havia vingut de tornada d’unes de les campanyes del rei Pere III. El que no sabia N’Elionor és que el dit cuiner no era res més que un dimoni disfressat que, en veure’s obligat a deixar el servei del rei abans de poder-lo emmetzinar, com havia fet amb Jaume d’Urgell, decidí enginyar-se-les per venjar-se de tan ferma pubilla. Com sia, entre les carns, el cuiner preparà unes mangonguilles amb carn magra i bolets, om prèviament diposità una bona quantitat de mataparents, i les embolcallà amb la mantellina. Vet ací, però, que el grup (que era fill de Sant Amanç), tot espavilat ell, s’adonà de la trafolla i serví les mandonguilles sense la metzina, la qual havia substituït per un savi amaniment de julivert, alls, ous i pinetells. Sembla ser que la preparació resultà del gust dels comensals. N’Elionor va atansar-se a la cuina per felicitar el cuiner i, abans de deixar anar paraula, aquest, que creia que l’anava a reprendre, li etzibà les culpes de la metzina al grum tot descobrint-se la tramoia. Abans que el dimoni s’adonés que havia ficat peus i cua a la galleda, N’Elionor el va fer empresonar a la masmorra més fosca del castell, de la qual no sortiria mai més, i nomenà nou cuiner el jove grum Miquel de Sant Amanç. D’aquí que aquesta menja es conegui com les “mandonguilles amb mantellina de N’Elionor o de Sant Amanç”.

Encara avui, els veïns del carrer del Castell diuen que, durant alguna nit de Sant Joan s’han sentit els sorolls del dimoni que es queixa de la seva dissortada fi.

La torre de les bruixes

De bruixes, al llarg de la història n’hi ha hagut de tota mena, fins i tot d’arrodonides. De sempre, les bruixes han gaudit d’un poder sobrenatural o màgic, degut al seu pacte amb el diable. Malgrat que hi hagi indrets on han abundat més que en d’altres, a tot arreu n’hi ha hagut. I si Llers és poble de bruixes, qui ho havia de dir, però, que moltes d’elles triarien la nostra vall per instal·lar-s’hi i així portar a terme els seus encanteris.

Hi ha encara l’antic cloquer vell de la parròquia de la Cellera d’Anglès, anomenat popularment “La torre de les bruixes”. Sembla que allí s’hi reunien les bruixes de tota la contrada, fet que comportà que els vilatans de la Cellera i d’Anglès demanessin la intervenció del frare dominic i cèlebre inquisidor Eimeric de Girona.

El cert és que en alguns dels dies més freds de l’hivern, quan hom passa pel darrere de l’església de Santa Maria de Sales, davant el carrer on hi ha l’antic cloquer, si s’escolta bé, hi ha qui ha sentit els gemecs de les bruixes que s’hi acosten tot enyorant-se del seu antic cau.

I és que els nostres avantpassats en devien tenir un tip entre les bruixes del Castell d’Anglès, muntant damunt un cabró, i les del cloquer vell de la parròquia de la Cellera, muntant damunt un marrà.

La protecció de la Verge del Remei: Guerra i pesta

La patrona d’Anglès és la Verge del Remei i, com a tal, protegeix els anglesencs dels infortunis. Sovint és invocada pels fidels per demanar-li la gràcia del remei en tota mena de malalties i dolors.

Temps enrere es donà la circumstància que els anglesencs hagueren de retre gratitud a la patrona quan salvà el poble del pillatge dels francesos. Segons la tradició, pels volts de la segona meitat del segle XVII, en una de les nombroses invasions dels francesos, tots els pobles veïns havien patit el pillatge i el saqueig de vitualles al pas de les tropes. En tocar-li el torn a Anglès, els viltants, sota l’aixopluc de les defenses de l’antic castell, pogueren repelir l’agressió. Les tropes franceses, enutjades, anant de camí cap a Olot volgueren revenjar-se. Per tal d’agafar per sorpresa als vilatans i que els centinelles del castell no avisessin de la seva arribada al poble, a l’alçada del pla de Trullàs, pujaren Ter amunt fins a Sant Julià. De repent, una espessa boira embolcallà tota la vila i la feu del tot invisible. Els invasors no s’adonaren que passaven de llarg fins ben arribat al Pasteral. Llavors el comandant de les tropes preguntà quin patró tenien aquells vilatans i exclamà en saber que era la Verge del Remei: “Doncs que la conservin i la venerin, perquè avui els ha guarit d’un perill molt greu”.

En agraïment, el poble feu ofrena a la Verge d’unes claus de finíssim argent com a símbol de la seva protecció. Unes claus que, malgrat la destrucció de l’antiga imatge (el 20 de juliol de 1936), avui encara pengen del braç dret de la nova imatge.

Però si de la guerra ens lliurà, també ho feu de la pesta. Mn. Lluís Constans explica que el 1653 la pesta assolava molts pobles de Catalunya. Els habitants d’Anglès, davant aquests infortunis i tement que la pesta arribés a les nostres contrades, s’adreçaren en solmnes pregàries a la Verge del Remei, la qual els deslliurà d’aquest infortuni. No ho passaren tan bé els nostres veïns cellerencs, als quals la pestà assotà en tota la seva cruesa. En agraïment els vilatans encarregaren a l’argenter gironí Joan Francesc una llantia d’argent que encara avui crema; i, si no, que li ho diguin a aquells descregut soldat francès que hi volgué encendre el seu caliquenyo i a cada volta que ho provava, la flama s’apagava per tornar-se a encendre quan se n’allunyava.